La música religiosa és aquella que té com a finalitat principal servir a una pràctica religiosa. Habitualment es considera que la música religiosa és música vocal o cantada, ja sigui amb acompanyament instrumental o sense, amb text religiós. De totes maneres, també cal considerar que hi ha música instrumental, i que -per tant- no vehicula cap text religiós, que ha estat especialment composta per sonar mentre es duen a terme pràctiques religioses. Aquest és el cas, per exemple, de molta música d'orgue en el context de l'església catòlica.
És molt comú a la música religiosa que els seus trets estilístics estiguin molt normativitzats per les jerarquies que estableixen tota mena de normes al voltant de les diverses expressions d'una determinada religió, de manera que moltes expressions de la música religiosa pertanyents a una mateixa confessió i període acostumen a tenir característiques sensiblement semblants.
exemple de música religiosa: Agostino Agazzari, J.S.Bach, Henry Purcell entre d'altres.
- J.S.BACH
-L'Oratori de Nadal BWV 248. http://www.youtube.com/watch?v=nw9MwTUTdz4
-Passió segons sant Mateu BWV 244: http://www.youtube.com/watch?v=f7ADZNa6R1Q
-Missa en si menorBWV232:http://www.youtube.com/watch?v=UfBnS9xjRdg&feature=related
El naixement de l'òpera:
Venècia va anar cedint la seva supremacia a Nàpols, que era la major ciutat d'Itàlia a començaments del segle XVIII.L'òpera seriosa es va desposseir d'alguns dels seus amaneraments i estenia el seu lligam amb la commedia dell'arte, que va aportar un esforç cap al realisme i la introspecció psicològica, de manera que les figures estereotipades van resultar més humanes i aportaven més encant sensual cap a la melodia i el color tonal. Sensualitat, enginy i comèdia van fer de l'opera buffa napolitana un model que va perdurar fins a Mozart, Rossini i Donizetti.
Va ser una època de producció massificada. Alessandro Scarlatti (1660-1725), fundador de l'escola napolitana, va deixar cent quinze òperes, cent cinquanta oratoris i al voltant de sis-centes cantates. L'autocòpia i el manierisme eren inevitables.
Tanmateix, va començar un procés de transició gradual. El baix continu, aquest tirà de l'estil barroc acompanyat d'harmonies expressades en temes per sobre de la línia baixa, es batia en retirada pas a pas. Els instruments per continu van anar perdent importància: només el clavicèmbal es va mantenir com a suport dels recitatius secco. El rígid estil d'escriptura es va mantenir més temps en la música religiosa.
En ser més propera a la realitat, l'opera buffa va començar a destacar-se. L'intermezzo buffo La seva padrona de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736) es convertirà en el prototip d'opera buffa. Només hi ha dos cantants i un criat mut i set números musicals amb recitativo secco, però els personatges estan dibuixats amb un enginy nou, amb sensibilitat i força, mostrant la fragilitat humana. Aquesta partitura napolitana de 1735 apunta ja en línia directa cap a Mozart.
L'obra de Niccolò Piccinni fou inicialment immensament popular per tota Europa. El 1790 havia produït més de 70 produccions d'òpera que s'havien realitzat a totes les ciutats europees importants. Va destacar sobretot amb el gènere buffo amb el que aconseguí els seus gran èxits, el més sonor dels quals va ser La buona figliuola amb text de Carlo Goldoni.
Johann Adolph Hasse (1699-1783) va establir les noves formes estilístiques, amb l'accent en l'emoció, tant en la música instrumental com en l'òpera, escrivint simfonies dolçament melòdiques i algunes òperes que responen plenament a l'estil galant, com Artaserse i Catone in Utica.
-Amadeus MOZART : la flauta màgica. http://www.youtube.com/watch?v=rxGy83aipbY
-Gioachino Rossini: la scala di seta. http://www.youtube.com/watch?v=xQ6MBf7XjdA
-Gaetano Donizetti . L'elisir d'amore . "Signor sergente" http://www.youtube.com/watch?v=n2phd9340nc
